Documentació estable del sector des de l'època romana fins als nostres dies. L'estratigrafia testimonia la freqüentació de l'àrea ja al voltant del segle II d.C. A partir del segle VI és quan l'activitat humana deixa traces consistents, que estableixen un patró ocupacional mantingut, al menys pel que fa a la seva orientació, fins avui. Aquestes restes -una alineació de tres pilars de dimensions considerables - s'han de referir a una construcció de caire monumental. Entre el segle XIV i el començament del XV es feren, a la zona intervinguda, grans remocions de terra relacionades amb la construcció del campanar de l'església de Santa Maria del Pi, a partir de l'any 1379. Sembla que aquests moviments de terra motivaren la desaparició del cementiri preexistent, les restes del qual havien de ser forçosament traslladades. Altra explicació, segons els autors, és que aquest espai fos ocupat per horts i aquesta fos la causa de líabsència de restes díinhumacions en aquest espai. A partir del segle XVI en aquest sector síorganitzà en funció d'un passatge a cel obert al costat del campanar i, al menys a partir del segle XVII, d'un pati situat a N del passatge. En èpoques encara més recents, el pati es va cobrir amb un porticat sobre pilastres i finalment, a finals del segle XIX, tot el sector va ser reestructurat i la zona del passatge a ras del campanar i aquella del pati van ser englobades a l'edifici actual.